Articles d'Opinió

Preguntes des del dolor d'una dona.

Aquest cap de setmana, mentre a Lleida passem les festes, com sempre, passades per aigua, ha estat un altre cap de setmana tràgic per a la violència de gènere: Tres dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles.

El context gairebé sempre el mateix: estàven en tràmits de divorci, barallant per la custòdia dels fills, eren una parella normal, un home treballador, no donaven problemes, no hi havia denúncia de maltractaments, o si. A mi se m’encongeix el cor, i em pregunto una vegada i una altra què s'estarà fent malament.

Què haurem fet malament les dones per patir una cosa així?

Què haurà fet malament la mare d'aquest home que decideix matar a la seva parella?

Què haurà fet malament aquesta dona que mor en mans del seu marit?

Què nassos està passant perquè aquestes notícies tenyeixin dia a dia els mitjans?

És igual el pas dels anys, és igual que s'hagi avançat amb el divorci, la separació, la llei de la violència de gènere, els valors de la igualtat de gènere, la fi del masclisme... Perquè la realitat és una altra.

I jo em pregunto, què se li passa a aquest home en aparença normal, a aquest fill de veí, aquesta persona que saluda a l'ascensor, que ajudava als altres, que treballava com el que més, que anava a buscar als seus fills al col·legi, que venia d'una família com la de qualsevol... Un home en aparença “NORMAL”, que decideix matar a aquesta persona que estima o almenys un dia va estimar.

Tan poc val la vida?

Tan perdut es troba l'home quan es queda sense ella, la seva dona?

Quin tipus de valors se li ha inculcat a aquesta persona “normal” per decidir que si no és meva, no és de ningú?

Com de tocada té l'afectivitat, l'autoconfiança, la seguretat en si mateix una persona que en tal desesperació decideix fer una cosa que ni ell es veia capaç?

No sé que pensar. No sé si les dones estem totalment exposades a això si realment qualsevol home normal pot fer alguna cosa així. Em poso a pensar en el mes que ve, les morts que hauran per violència de gènere, i en el poc que pensen les víctimes i els seus agressors en que seran els protagonistes. Són crims pasionals, no preparats però que es repeteixen una vegada i una altra.

Crec que com a dones, i utilitzant el gran poder que tenim, hem de ser conscients que els valors que els donem als nostres fills i filles són les eines amb les quals treballaràn quan siguin adults i que hem de preguntar-nos, encara que no ens toqui d'aprop, primer: Què estem fent malament? I després. Què podem fer?

Maria del Olmo

Preguntas des de el dolor de una mujer.

Este fin de semana, mientras en Lleida pasamos las fiestas, como siempre, pasadas por agua, ha sido otro fin de semana trágico para la violencia de genero: Tres mujeres han sido asesinadas por sus parejas o exparejas.

El contexto casi siempre el mismo: estaban en trámites de divorcio, peleando por la custodia de los hijos, eran una pareja normal, un hombre trabajador, no daban problemas, no había denuncia de malos tratos, o si. A mi se me encoje el corazón, y me pregunto una y otra vez qué se estará haciendo mal.

¿Qué habremos hecho mal las mujeres para padecer algo así?

¿Qué habrá hecho mal la madre de ese hombre que decide matar a su pareja?

¿Qué habrá hecho mal esa mujer que muere en manos de su marido?

¿Qué narices está pasando para que estas noticias tiñan día a día los medios?

Da igual el paso de los años, da igual que se haya avanzado con el divorcio, la separación, la ley de la violencia de género, los valores de la igualdad de genero, el fin del machismo... Porque la realidad es otra.

Y yo me pregunto, qué se le pasa a ese hombre en apariencia normal, a ese hijo de vecino, esa persona que saluda en el ascensor, que ayudaba a los demás, que trabajaba como el que más, que iba a buscar a sus hijos al colegio, que venía de una familia como la de cualquiera... Un hombre en apariencia “NORMAL”, que decide matar a esa persona que ama o al menos un día amó.

¿Tan poco vale la vida?

¿Tan perdido se encuentra el hombre cuando se queda sin ella, su mujer?

¿Qué tipo de valores se le ha inculcado a esa persona “normal” para decidir que si no es mía, no es de nadie?

¿Cómo de dañada tiene la afectividad, la autoconfianza, la seguridad en si mismo una persona que en tal desesperación decide hacer una cosa que ni él se veía capaz?

No sé que pensar. No sé si las mujeres estamos totalmente expuestas a ello si realmente cualquier hombre normal puede hacer algo así. Me pongo a pensar en el mes que viene, las muertes que habrán por violencia de genero, y lo poco que piensan las victimas y sus agresores que serán los protagonistas. Son crímenes pasionales, no preparados pero que se repiten una y otra vez.

Creo que como mujeres, y utilizando el gran poder que tenemos, debemos ser conscientes de que los valores que les damos a nuestros hijos e hijas son las herramientas con las que trabajaran cuando sean adultos y que debemos preguntarnos, aunque no nos toque de cerca, primero: ¿Qué estamos haciendo mal? Y después ¿Qué podemos hacer?

Maria del Olmo

"Nous milionaris per la crisi"

Avui, mentre treballava al menjador amb la televisió en silenci, un titular m’ha cridat l’atenció, al programa d’Antena3 “Espejo Público” tenien com a convidats, nous milionaris creats en temps de crisi. La curiositat ha pogut amb mi i he possat veu. Aquest és un tema amb el qual ahir discutia amb la meva parella.

Soc del parer, de que la gent pot aconseguir el que es proposa, i que aquesta crisi pot resultar fulminant per moltes persones, empreses, famílies... Però també pot resultar una GRAN oportunitat per a qui sàpigui aprofitar-la. Com sempre, tot depèn dels ulls amb que ho miris. Al programa, gent en contra d’aquests nous rics “No sé com us podeu gastar milers d’Euros en una joia mentre hi ha gent que està a l’atur i no arriva a final de mes”-diu un-. Sento dir-ho, però aquesta és la mentalitat que ens porta al fracàs. Curiosament, els rics que hi han al programa son empresaris/es que un dia els hi va tocar començar de zero, igual que la majoría de persones que formen part de la llista dels personatges més rics del món actualment, gairebé tots, fundadors d’empreses que tots utilitzem: Ikea, Windows, Aldi, Apple, Zara... Empreses que ens donen competència, bons preus, bons productes i sobretot, sobretot, treball.

Oblidem-nos, els empresaris, les empreses, son la sustentació del món. On treballeu? En una empresa (l’administració també ho és). Us cau be el vostre “jefe”, el de dalt de tot? Per desgràcia, la majoría de gent sent “ràbia” (que no és més que enveja) per a aquests empresaris. Empresaris que un dia van arriscar els seus estalvis, empresaris que han caigut milers de vegades, empresaris que tenen al seu càrrec, i per tant a la seva esquena, famílies (la dels seus treballadors), empresaris que tenen responsabilitats que no els deixen dormir, empresaris que no saben el que és un dia de festa, empresaris que no saben el que és sortir de treballar i oblidar-se’n... Això ens hauria de fer adonar-nos-en de que segurament no som rics perquè no podriem suportar aquestes càrregues, perquè les nostres prioritats i necessitats serien sacrificades per ser-ho. Però no us enrabieu mai de la gent que te molts diners, si el que voleu es arrivar a tenir molts també vosaltres.

I no feu culpables de les vostres desgràcies al qui no en té (de desgràcies).

Relacionat amb això, deixo una pregunta en l’aire per si algú vol compartir la seva resposta:

·      Ajudes als pobres? Dones diners, especies a la gent que no en té? O creus que tu ja en tens prou amb els teus problemes i mancances, què això ho han de fer els rics?

Maria del Olmo